El passat 21 de març de 2006 la Consellera Geli va fer una conferència sobre
Salut Mental i Qualitat de Vida.
Entre els comentaris destaquen els següents:
Jordi Juan - subdirector de la Vanguardia
Estàvem en la típica campanya seguint els
candidats, i l’expresident Pujol parlava del programa de salut, de
sanitat, de Convergència (estem parlant de la seva darrera campanya
electoral). El llavors president, ja us ho podeu imaginar,
anava enumerant les coses que havia de fer, les coses que havien
fet, etc. i, de cop i volta, quan va veure que havia de parlar del
programa de salut mental, es va quedar quiet, va parar, es va
treure la ulleres, va deixar els papers, ens va mirar i va dir una
cosa que ens va deixar a tots els periodistes molt parats; perquè
no era normal que ho digués en campanya electoral. Ens va dir:
“En aquest tema, no ho hem fet bé”. Tots ens vam quedar molt
sorpresos. I va insistir: “Aquest és un tema en què crec que no ho
hem fet bé”, i es va quedar així, reiterant molt aquesta idea. I no
sé si va ser aquest dia o un altre, en què va dir la seva popular
frase que la salut mental era la Ventafocs de la sanitat pública
catalana perquè, amb tot el seu interès i totes les ganes que tenia
de resoldre aquest problema, s’havia adonat que havien passat
els anys i que continuava present sense solucions.
Parlàvem fa un moment, abans d’entrar, de
les persones que no volen, quan fan la baixa laboral, donar a
conèixer que tenen un problema de depressió, de persones que
l’amaguen. Hem de començar a parlar de la salut mental com si
fos qualsevol altra malaltia que hi hagués al país i abordar-ho. I,
sobretot, el que és més important: hem de tenir les inversions per
resoldre-ho. Hi ha algunes dades que explicarà la consellera, que
m’han cridat molt l’atenció: són les referides al tema de la despesa
sanitària. Penseu que de tots els diners que el Govern destina
-tots els que té- a matèries de salut, el 23% es dedica únicament
i exclusivament a medicaments. Aquest és un percentatge
que em sembla excessiu, molt gran. Però és que, en matèria
de salut mental exclusivament, la despesa és del 40%. Què està
passant aquí? És que aquest tema només se soluciona donant
pastilles? Què hi falta? Teràpia? Què passa aquí? Aquest serà un
dels aspectes que suposo que aquest Pla ajudarà a reduir i a
millorar.
Fernando Lamata - psiquiatra i vicepresident primer de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa
Pero, además, por su
peculiaridad, afecta a la capacidad de darte cuenta, a la percepción
y al razonamiento que haces a partir de esa percepción y, por
lo tanto, a las memorias que empiezas a grabar (porque esas personas
están grabando las dos realidades y se acuerdan de distinllibret
14 15
tas cuestiones, evocan esos problemas que tuvieron y les cuesta,
cuando hay una crisis, diferenciarlos); esa dificultad de darse
cuenta hace que no puedas defenderte. El porqué la enfermedad
mental ha sido tan poco atendida muchas veces es porque la
enfermedad mental no podía expresarse, no podía defenderse, no
podía argumentarse, como con otro tipo de pacientes. Y las familias
no podían, en principio, entender lo que pasaba y, desde
luego, tampoco muchas veces podían defender esa situación. Los
profesionales hemos culpabilizado a las familias durante muchos
años y, por lo tanto, ha sido muy difícil el diálogo y ha sido complejo
ese abordaje.
el Decreto de prestaciones de 1995 reconoce la
prestación de la salud mental, de la atención a la enfermedad
mental y de la promoción de la salud mental como una prestación
de la Seguridad Social, una gran batalla que tuvimos porque siempre
era de la beneficencia y de las diputaciones. Por fin, en el año
1995, pasa a ser de la Seguridad Social
Queríamos superar el manicomio y, por lo tanto, de aquellas aproximadamente
50.000 camas psiquiátricas que había en España en
1979-80, pasamos a 16.000. Hubo una bajada muy fuerte. Y
muchos de estos pacientes se fueron a la calle, es decir, a sus
familias, con una carga enorme. Por lo tanto, ahí quedó pendiente
lo que también definíamos en la reforma, pero que no llegamos
a hacer: los dispositivos en el tejido social (centros de rehabilitación,
centros de día, etc.). Todo ese dispositivo faltó. Ahí quedó un
reto y pienso que hubo un estancamiento, en un momento determinado,
en todo ese proceso de reforma, que otros liderazgos y
otras instituciones empezaron a intentar resolver y a darle respuesta.
Aquí han tenido un papel importante, sin duda, las familias y
las asociaciones de familias, y también lo han tenido los profesionales.
De esa reflexión, yo creo que empieza un segundo esfuerzo
que se concreta en documentos como el que hoy se va a presentar,
de manera muy clara y muy completa.
“No esperem el blat sense haver sembrat, no esperem que l’arbre
doni fruit sense poda’l, l’hem de treballar, l’hem d’anar regant, encara
que l'ossada ens faci mal”. Hay que trabajar.
Marina Geli
Aquest és un element
que no només s'ha de treballar des del punt de vista sanitari,
sinó també en la societat, des de molta humilitat, perquè,
és clar, per les xifres, és evident que tots podem tenir al llarg de
la nostra vida algun trastorn mental i el tindrem la major part
dels qui estem aquí: de cada 100 persones, 20 i escaig en tindrem.
Per tant, val més, des de la humilitat i, fins i tot, des de
l’egoisme, que pensem que hem de parlar per a nosaltres mateixos,
perquè aquesta és la realitat.
Quan analitzem què passa a Catalunya amb la prevalença durant
la vida i al llarg dels últims dos mesos, de qualsevol tipus de
trastorn de salut mental (i comparem Europa, Espanya i
Catalunya), aquestes són les dades: al llarg de la vida, el 27%
de les dones i el 20% dels homes de Catalunya tenen possibilitats
de tenir un trastorn mental. En els 12 últims mesos, el 14%
en dones i el 7% en homes.
l'ansietat, els trastorns
depressius i els trastorns mentals, en general, són les primeres
causes de dies de treball perduts. Hi ha molta invisibilitat
i, fins i tot, dubtes en relació amb els seus diagnòstics. És veritat
que, segurament, en alguns casos aquests diagnòstics n’amaguen
d’altres, per por que se sàpiguen.En això també puc dir, exactament
igual, que ha d'entrar amb força la prevenció de les addiccions i
el seu diagnòsitc precoç en el camp de la salut laboral, com un
element importantíssim de valor afegit que s'ha d'incorporar a la
nova cultura de prevenció de riscos i salut laboral en l'àmbit
empresarial.
A més,
quan mirem l’hospitalització en els hospitals d’aguts, quan
ingressen gent gran per qualsevol altra malaltia, infravalorem els
trastorns mentals de la senilitat. És evident. Aquest és un dels
altres punts febles del sistema sanitari. No tenim prou consciència
que aquest és un dels temes que l'envelliment comporta i cal
un reforçament de les etapes finals de la vida, amb relació al
diagnòstic i al tractament de la malaltia o dels trastorns mentals.
La demanda està creixent en totes les edats; però, especialment,
també en les dones d'edat mitjana i més gran, i en els nois joves.
Els diagnòstics més prevalents en els centres de salut mental
d'adults i en els infantojuvenils són aquests: els trastorns adaptatius
hi configuren un alt percentatge i són força importants els
trastorns neuròtics en adults (depressions, psicosi afectiva).
Com podem veure, l’alcohol continua sent la primera
droga. En parlem molt menys que d’altres drogues, molt menys,
i aquest és un dels temes que ens ha de fer rumiar, perquè a allò
que és més prevalent i més freqüent, si està socialitzat, no li
donem tanta rellevància. En canvi, i sense treure’n la importància,
altres drogues de menys consum continuen omplint els mitjans
de comunicació. Però hi insisteixo: sense treure’n la importància,
van per aquest ordre.
Catalunya continua tenint el
nombre de llits de llarga estada més alt d’Espanya. Després ho
veurem en un quadre comparatiu. No sé si és bo o dolent, però
és així. Per tant, com que hem de treballar en el present i hem
de dissenyar el futur, aquesta és la realitat que abordem. Dintre
d’aquestes 2.897 places hi ha tres blocs: 1) un gran sector psicogeriàtric,
de persones grans que fa 30 anys que estan en situacions
psiquiàtriques i que, en realitat, necessitarien un recurs de
residència geriàtrica amb algun suport, perquè són persones
amb deteriorament; 2) un altre gran sector són els malalts mentals
amb discapacitat, en els quals prima més la discapacitat
que la malaltia mental, i 3) els malalts crònics "purs", que van
ingressar per un temps indefinit. Per tant, això és el que tenim
avui en la llarga estada.
Amb un toc de realisme, he dit que no tancarem els hospitals
psiquiàtrics de llarga estada fins que no en tinguem una alternativa.
I ja l’anem dissenyant i ho anem fent sense aturar-nos.
D’aquí al 2015 hauríem d'aconseguir que no ingressessin nous
pacients en la xarxa de llarga estada i, sobretot, una alternativa
de vida per a aquestes persones que han fet dels grans hospitals
psiquiàtrics la seva casa (que és la realitat quan s’hi fa una visita)
El nostre model té dos elements diferencials: Catalunya és la
comunitat que disposa de més recursos comunitaris, de més llits
d’aguts i de subaguts; però, alhora, hi conserva una llarga estada
molt important. Això, si ho apliquéssim ara al 2005, encara
seria més gran, perquè l’increment de la xarxa comunitària ha
estat molt important. Per això, apostem per un model comunitari,
tenint en compte que hem de resoldre aquesta part de llarga
estada, que no és fàcil de solucionar; tanmateix, li estem trollibret
22 23
bant els mecanismes i no tan sols per a aquestes persones, sinó
per poder capgirar els espais tancats monogràfics que tenim en
els hospitals psiquiàtrics.
És a dir, del pressupost del Departament de
Salut, el 9,4% correspon a salut mental (aquí s’inclouen la
demència i les toxicomanies). Per tant, no és una xifra petita. Els
canvis de prioritats han d’augmentar, per descomptat; però,
sobretot, s’han de revisar internament.
I també hem
de tenir la certesa que aquest 40% de despesa en farmàcia és
excessiu i que cal remeiar-ho. Podríem pressuposar, com a hipòtesi,
que sí que ho és, especialment, en alguns grups terapèutics.
També s’ha de dir que encara hi ha un infradiagnòstic de
trastorns mentals i, per tant, cal tenir molta prudència, al costat
d’un hiperdiagnòstic de trastorns mentals que no ho són. Amb
rigor, aquest és un objectiu per al 2006. Estem convençuts, i es
veurà quan parli de grups terapèutics, que hi ha una prescripció
d’antidepressius o d’ansiolítics excessiva. Però també sabem que
hi ha persones no diagnosticades que requeririen fàrmacs.
va haverhi
un creixement molt important de prescripció fins al 1994-95
i aquests dos últims anys s’està frenant. I això no té res a veure
amb aquesta consellera, ha sigut casual, perquè no és cert que
tinguem una guia protocol·litzada per a tothom. Simplement,
potser és que hem arribat a tocar sostre. Però ara voldria exposar
un element de canvi important: si pensem que només amb
les guies canviarem això, no és veritat. Hi ha una part de
pacients, especialment els qui prenen psicofàrmacs, amb trastorns
mentals severs; hi ha la percepció del ciutadà de si té o no
un trastorn mental i si pensa que el medicament li resoldrà
aquells problemes, que potser no els resol, però ell pensa que sí,
especialment amb antidepressius, ansiolítics (tranquilitzant per eliminar els simptomes de l'ansietat) o hipnòtics (indueixen el son), o que
és més fàcil el fàrmac que canviar determinades coses o possibilitar
que la teva vida canviï. Per tant, hem de treballar amb la
comunitat perquè, si no, estem imposant als nostres prescriptors
metges un debat dur amb els seus pacients. I això és cada dia,
perquè hi ha hagut un canvi clar -no sols en aquests fàrmacsd’anar
directament al ciutadà, perquè estem en una societat de
consum.
El model està decidit i és comunitari, i això s'ha d'expressar cada
any quan es canvia el pressupost. Al 1990, es gastava el 75%
en atenció hospitalària i el 24% en atenció comunitària. Al
2005, el 58% és atenció hospitalària, i l'altra un 42%. Aquest
any, si féssim el mateix, seria ja el 60% - 40%. I així, progressivament,
hem d'anar apostant per un model comunitari. Amb
un escenari, d'aquí al 2011, 2012 o 2015, on s'hagi resolt la
llarga estada, enquistada, amb solucions comunitàries i no
havent introduït al sistema més crònics de llarga estada, haurem
pogut capgirar el model, reflectit en un pressupost (perquè el
pressupost és la radiografia més clara de l'objectivitat, no n’hi ha
cap més). Per tant, aquest és un objectiu molt evident en aquest
model. I això també vol dir apostar per pisos amb suport, per
residències, per atenció domiciliària, per suport a les famílies,
per altres qüestions. Perquè si no, ens podria passar que, si fem
negació de la necessitat de substitució a la llar, els abocaríem (i
quan analitzem alguns dels programes, això passa en molts països)
al grup dels sense sostre, on hi ha molts malalts mentals.
Quins són els aspectes que es poden millorar, que hem començat
aquests dos anys i que els hem de continuar en els propers
(dos anys i vuit anys)?:
- Poca activitat, almenys avaluada, de promoció i de prevenció
de salut mental.
- Infrarepresentació de la població de la petita infància i de les
persones grans.
- Baix nivell de resolució per a l'alta massificació que tenen els
centres de salut, en patologies de menys complexitat.
- Saturació dels serveis especialitzats en relació amb una
demanda, que la fan poc accessible, poc intensiva per a la gran
demanda i, de vegades, excessivament de resposta reactiva i poc
orientada per a l'allau de demanda a les patologies severes i
greus.
- Dificultats (ens ho hem de dir) en el continu assistencial.
- Poca intensitat en el suport a les famílies (no dic que no n'hi
hagi, dic "poca intensitat").
- Moltes dificultats, però s'està treballant cada vegada més (crec
que els professionals i proveïdors així ho veuen) en un model de
treball, de necessitat conjunta de treballar a la xarxa de salut
mental i drogodependències.
- Poca rellevància, en el nostre sistema de salut, en la psicologia
clínica i la infermeria psiquiàtrica, on el camí per recórrer és
molt llarg i ens toca finalitzar-lo i posar data de caducitat a la
reconversió psiquiàtrica.
Coexisteixen, a més, el paper dels centres de salut generalistes,
el de les xarxes de salut mental especialitzada, el dels hospitals
d'aguts generalistes que també tenen psiquiatria i el dels hospitals
monogràfics. Això ho podríem viure en negatiu; ja que ara
ho hem de viure com una oportunitat, amb la mirada posada en
el fet que els hospitals monogràfics van deixant de ser-ho i així
serà. Un cas molt clar és el de Salt, que està acabant aquest
procés. Es va fer un hospital d'aguts generalista a dintre de l'anterior
i les urgències psiquiàtriques entren per la mateixa porta
que les dels aguts.
- promoure la salut mental i prevenir els trastorns mentals i les
addiccions
- millorar-ne l'atenció
- orientar els serveis cap a les necessitats reals dels usuaris i les
persones malaltes
- incrementar la satisfacció dels professionals
- tenir un compromís envers els drets humans, escoltant els
afectats
- impulsar l'organització per tal d'integrar tota la xarxa
- millorar els sistemes de gestió amb la implicació de tots els
equips
- millorar el sistema docent de postgrau, la recerca, l'epidemiologia,
la valoració i la cooperació internacional, com en els altres
sectors
- garantir el lideratge del Pla i la gestió del canvi.
Quins són els principals àmbits d'actuació? Tots els propis dels
sistema de salut de Catalunya:
- salut pública,
- assistència a la dependència,
- recerca,
- docència i cooperació.
En salut públicahem bastit alguns projectes importants per a nosaltres, que ja
han començat a caminar: p.ex. el programa Salut i escola.
L'àmbit educatiu i el del lleure són els més importants per fer
promoció de la salut mental i efectuar un diagnòstic precoç del
trastorn mental. El programa Salut i escola (fet entre el
Departament d'Educació i el de Salut) intenta dur a terme els
seus tres eixos: salut sexual i afectiva, salut mental i addiccions,
salut alimentària i activitat física. Es fa a través de la consulta
oberta confidencial de la infermeria formada i ha valgut la pena
prendre aquesta decisió, perquè comencem a tenir alguns resultats
que, amb els anys, acabaran demostrant que ja diagnostiquem
més precoçment trastorns mentals que abans; deixant que
arribessin a la xarxa, hi arribaven massa tard.
Fem exactament igual
quan incorporem els elements de capacitació dels nostres professionals
per fer detecció precoç -com abans millor- de trastorns
mentals infantils, al Programa de seguiment del nen sa; o al
Programa europeu de prevenció del suïcidi, al qual estem adherits;
o al Programa IMPHA per a la implementació de mesures
per a la prevenció de la salut mental, en algunes altres ciutats
de la resta d'Europa; en la campanya de sensibilització contra
l'estigma de la malaltia mental; en el reforçament i la revisió de
programes comunitaris sobre drogodependències, i en una guia
d'activitats preventives de salut mental per a persones grans i
una altra en l'àmbit laboral. Aquests són els programes concrets
de promoció i de prevenció en l'àmbit de la salut mental.
En l'àmbit assistencial, cal preservar, capacitar i acompanyar els
centres generalistes perquè puguin descobrir i diagnosticar la
major part de trastorns mentals per resoldre'ls i poder destriar
28 29
també allò que ho és del que no ho és, amb la base d'augmentar
el nombre de professionals. En el rerefons de la prescripció
de molts psicofàrmacs, potser hi ha la falta de temps del metge
de família o del personal d’infermeria, de tenir un espai per
escoltar o de dir-li: "Torni demà, perquè potser això que té és
simplement una tristesa i no pas un trastorn depressiu".Per tant, no ens
enganyem: a mesura que anem millorant el temps del metge de
família i del personal d’infermeria, i que els anem dotant, quan
tenen dubtes, d'un consultor psiquiàtric i que introduïm -si calalgun
element d'intervenció psicològica, estarem portant la resolució
de molts trastorns mentals lleus de poca simptomatologia,
a l'àmbit de la primària, per tal de preservar l'especialitzada per
al trastorn mental sever o greu i per fer de consultor a la primària.
Llavors, és igual el que fem amb les altres patologies, no hi
busquem diferències.
Cal avançar-hi més, perquè permeti l'atenció i la
detecció precoç dels trastorns psicòtics. És un objectiu molt evident
per estalviar-ne la cronicitat. No sé -i no sóc ningú per dirho-
si evitarem la cronicitat de l'esquizofrènia i de la psicosi;
però la cronicitat dels trastorns socials associats, segur que l’evitarem.
I aquest és un element molt important de salut, de responsabilitat
del Departament, no ho dic de la part social, que
també hi té responsabilitat, com a part del Govern. Aquest és un
element objectiu, dit per vostès i pels experts. Hem de diagnosticar
com més ràpidament millor els trastorns psicòtics en la primera
infància o en tota l'etapa de l'adolescència i en els adults,
i identificar aquells elements desencadenants de la psicosi, que
els coneixem. I aquí, també hi té a veure el consum de cocaïna
i d’altres drogues, com el de cànnabis, que comporten o fan
emergir trastorns psicòtics primaris o secundaris.
Cal insistir a preservar la xarxa especialitzada per a les persones
amb trastorns mentals greus i severs, per augmentar la freqüentació
i la intensitat de la intervenció, i per potenciar l'atenció
domiciliària i la psicoeducativa a les famílies. Cal millorar l'oferta
psicoterapèutica en els centres especialitzats i garantir una
visió de gènere que no tenim, malgrat que és molt més prevalent.
Haurem d'introduir-hi l'aprenentatge, per veure com aquest
element de gènere acaba introduint diferències de comportament
en determinades patologies. I cal, per descomptat, potenciar
la rehabilitació i la inserció comunitària.
Estem treballant-hi i al 2006 presentarem el nou mapa sociosanitarii de salut mental de Catalunya. És ara el moment de bastir
el mapa de recursos sociosanitaris. Quins han de ser els elements
funcionals d'integració amb base territorial? Per descomptat,
hem d'anar treballant vers la foto final d'una xarxa única de
salut mental i addiccions, amb espais separats d'intervenció i
amb espais comuns, quan calgui.
De cara als adults, cal:
- Millorar l’atenció a les urgències domiciliàries psiquiàtriques.
Ja ho hem començat a fer a Barcelona i ho hem de continuar
fent i ho farem.
- Fer programes de suport individual i rehabilitació comunitària
desplegats per tot el territori.
- Crear plans de reordenació dels trastorns límits de la personalitat,
que és un element numèricament no gaire important, però,
en canvi, de gran incidència personal, familiar i social. Encara
que no siguin purament trastorns mentals, el seu comportament
acaba sent tan antisocial i tan desadaptatiu, que igualment arriben
a la xarxa massa tard. Són els trastorns del comportament
30 31
alimentari, les ludopaties i les socioaddiccions, que estan creixent,
com l'addicció a la xarxa i altres tipus d'addiccions noves
a la nostra cultura.
- Millorar l'atenció especialitzada a poblacions vulnerables:
estrangers, sense sostre, violència de gènere i discapacitats
intel·lectuals.
- Tenir una atenció especialitzada vers la dependència a la cocaïna,
pel seu comportament de patologia dual importantíssima.
El mapa sanitari no tan sols parla d'espais físics; és un model.
Explicita i explicitarà aquest model que els he comentat. Sens
dubte, ha de garantir tots aquests elements que he esmentat fins
ara. Aquest sí que ha de ser ja el mapa que apareix com a conseqüència
del Pla integral de salut mental del Govern de la
Generalitat i que també ha de parlar d'aspectes laborals, de
benestar i d'altres coses.
Hem volgut introduir, en l'àmbit de la dependència, alguns elements
especials. El programa de suport a la dependència dels
dos departaments (el de Benestar i Família i el de Salut) també
està pensat per als malalts mentals crònics. Per tant, en aquest
programa de camí conjunt cap a una única xarxa integrada per
a les persones amb dependència, hi estem treballant amb tres
elements importants. Hem agafat uns quants territoris de
Catalunya -els que són objecte del Pla- i hi hem de treballar un
model integrat i sanitari d'atenció a domicili, un model de gestió
integrada conjunta de serveis socials i sanitaris per a les persones
amb malaltia mental, i també el model de revisió de les persones
amb discapacitat intel·lectual i greus problemes de comportament,
perquè es pugui estendre per tot Catalunya. Hem
agafat aquests territoris per ser generalitzables, posteriorment.
Hem de potenciar la recerca en salut mental, tant la bàsica i l'epidemiològica,
com la clínica. I, en aquest any 2006, el
Departament de Salut inclourà i crearà, a través d'una xarxa,
l'Institut de Neurociències de Catalunya, i entre aquestes, hem
d'acabar d'escriure i de potenciar la xarxa de recerca en salut
mental.
Respecte al Pla integral d'atenció a les persones amb problemes
de salut mental, em comprometo davant de vostès (tot i que no
està tancat, però sí molt avançat) a treballar-lo amb tots els
altres departaments de la Generalitat, durant l'any 2006. Ha de
tenir la translació al mapa en els àmbits: educatiu, laboral,
social, de justícia, dels ajuntaments, de totes les nostres organitzacions
que pivoten entorn d'aquest nucli, que està més ordenat
en relació amb els temes de salut.
Els ho he dit en moltes ocasions: no contraposem les necessitats
de les famílies a les dels pacients. Tenen accents diferents, és
clar, però les famílies són una part molt important del procés.
Per tant, hem après en els últims anys, a veure com teníem els
pacients i les famílies i, de vegades, hem exagerat amb les diferències
de criteris entre els uns i els altres o hem volgut, fins i
tot, extrapolar-ho a necessitats de grans reflexions jurídiques.
Això és necessari, però de cap manera ens resolen aquest tema.
32 33
I no és diferent dels altres àmbits de la salut, per exemple, el
paper de l'autonomia del pacient ha anat augmentant en tots els
àmbits. Ara, en moltes ocasions, a una persona amb càncer li
diem que en té, perquè el necessitem en el seu procés terapèutic;
però li diem a la família, també, perquè sabem que la seva
resposta té a veure amb el procés terapèutic i emocional de respondre
davant el fet que a una persona li diguin que té un tumor.
Evidentment, amb les varietats diferents del que és la malaltia
mental. I no li dius igual a un pacient que té càncer que a la seva
família, perquè, depenent del que tu li diguis, el seu impacte pot
ser diferent o la seva resposta pot ser una altra.
Aquest any hem arribat al màxim possible de formació d'especialistes.
Ja comencem, en això, a ser dels primers de l'Estat.
Aquest any ja ho som en infermeria de salut mental i en psicòlegs,
i al 2006 ho serem també en formació de psiquiatres, per
recuperar un dèficit històric que teníem i superar unes dificultats
molt importants, en aquest moment, de trobar psiquiatres, psicòlegs
clínics i personal d'infermeria que estiguessin formats.
Hem fet un esforç d'inversions important al 2004 i al 2005, amb
el qual no els cansaré. Voldria plantejar ara quines són les previsions
d'aquest 2006 comparat amb el 2005, en alguns temes
que em semblen rellevants per encarar també la generalització
en el futur:
- Programa d'atenció a les urgències psiquiàtriques domiciliàries,
a Barcelona ciutat al 2005, i amb la seva generalització a tot el
territori, menys a la corona metropolitana, al 2006, i la seva
generalització sota protocol, al 2007, a tot Catalunya.
- Pla de serveis individualitzat que s’anirà implementant progressivament
fins al 100%, al 2007.
- Programa de trastorns mentals greus en la infància, que ha
anat seguint un procés d'implantació progressiva.
- Programa de rehabilitació comunitària: quan parlem d'això, és
de la certesa que en els centres de dia fem programes de rehabilitació
comunitària; no és que diem que ho fem, sinó que ho
fem i parlo del procés rehabilitador des de Salut, que per això té
un procés més lent.
- Programes d'atenció als adolescents amb trastorns mentals i
problemes de consum; en aquest moment, hi ha deu experiències.
- Programes d'atenció i reordenació de les ludopaties. Hi ha un
programa generalitzat, a tot Catalunya, ja al 2006.
- Pla de reordenació dels trastorns de comportament alimentari.
Hem començat el model a Girona i serà generalitzable entre el
2006-07, a tot Catalunya.
- La cartera de serveis dels centres de salut mental -un dels
temes que hem d'acabar de validar- i, sobretot, el suport a la
xarxa de primària.
RESUMINT:Per quin model hem d'optar? Per un que sigui consultor psiquiàtric,a tota la primària, i no sols consultor psicòleg, sinó tambéamb algun tipus d'intervenció grupal o individual de psicòleg ala primària, amb priorització a l'atenció dels primers episodispsicòtics, amb millora de l'atenció en trastorns mentals severs,en tot el seu procés. Cal augmentar-hi la dedicació, igual quefem amb la resta, en tots els sectors, i hem de parlar de l'incrementde les visites, d'atenció domiciliària, d'intensificació alsuport a les famílies i d’ampliar l'oferta d'intervencions psicoterapèutiques.En aquest 2006, això ho validarem en el 15% del territori, perveure per quins models optem i quina ha de ser la seva generalitzacióen els propers anys. A més,
la gent viu en territoris diversos, cosa que té a veure amb aquestes
57.000 persones que tenen un diagnòstic de trastorn mental
a Catalunya
(només 57.000 si hi ha 7 milions de targetes sanitàries????)
